Entrevista a Sergi Sapena
per Román Falquet
(Juliol de 2020)
Sergi és periodista i treballa de redactor al periòdic Levante-EMV. Conversem amb ell per a que ens conte la seva experiència en temps de pandèmia.
En quines condicions sanitàries has treballat durant aquet temps?
Diguem que amb una protecció lògica, seguint tots els consells que sempre han donat les autoritats sanitàries, els que saben de la qüestió: els científics, els metges, els especialistes… Lògicament amb l´ús de la mascareta, màxima higiene, que és el que sempre ens han demanat, rentat de mans sobretot i intentar evitar el contacte i la presència física d´altra persona prop de tu perquè, si algú es contagia o jo m´haguera contagiat, evitar la transmissió del virus.
I en l´aspecte més personal, com t´has sentit durant aquest temps?
Una cosa molt estranya, que no és cap novetat ni crec que siga sorprenent, però a tots ens ha pillat un poc fora de joc. Era una situació que coneixíem per ressonàncies històriques de pandèmies, problemes sanitaris que han liquidat fins i tot al llarg de la història. Fa 200 o 300 anys podia matar al 30 o 40% de la població per una qüestió de contaminació d´aigua, un virus, pestes, còleres, tifus, etc… Això pensàvem que ara la ciència ho havia superat, que estàvem preparats com a humanitat (almenys en el primer món, que som el rovell de l´ou d´este món, perquè si això passa en altres països no saps com ho afronten). Però pensàvem que esta situació no anava a produir-se , perquè la ciència i la medicina han avançat molt i això és indubtable. De fet, jo vull ser optimista respecte a com s´abordarà açò, però no pensàvem mai que açò anava a produir-se i ho hem assumit, al principi, amb una barreja d’incredulitat, de temor, d´ànsia per superar- ho… i afortunadament,t sembla que la mortaldat no ha estat tan exagerada, cada persona és una vida que és irrecuperable, però al final no ha sigut tant com inicialment ens haguérem pogut imaginar.
Com diries que ha afectat este confinament i este temps en la teua vida personal i familiar, si és que ha afectat?
En la meua vida personal ha afectat poc o res. Jo no crec que haja canviat per la pandèmia al marge del que ja t´he comentat, de prendre totes les mesures per evitar el contagi. Seria un poc estúpid, si em permets la paraula, no ser prudent davant d´una situació com esta.
En la meua vida familiar, la meua vida de relacions personals, pues evidentment sí: un canvi fonamentalment en la proximitat física. Les persones hem hagut de limitar les relacions amb la família allunyant-nos un poc. Jo tinc un pare i una mare que son molt majors i lògicament he hagut de prendre les precaucions de distanciament físic. I en les relacions personals , o amb persones més conegudes, amb les quals tens una certa intimitat, bàsicament al principi anaves amb el telèfon, el WhatsApp…i a poc a poc ja prenent totes les mesures per a poder acostar-te.
I durant este temps, què diries que t´ha impressionat més de tot el que ha afectat al tema del COVID?
El buit, el buit de les ciutats, el buit de la gent, la sensació de moltíssimes persones de no saber què fer, com actuar, la reacció tant a nivell particular com a nivell de col·lectius de “açò com acabarà?”. Persones que m´han telefonat: “ tu que estàs en la premsa” (que a voltes pensen que tenim més accés a informació privilegiada). Des del catastrofista de “anem a morir tots” al optimista compulsiu que diu “això son 4 dies i s´ha acabat en dos setmanes, trobarem una vacuna i tornarem a la normalitat”.
El que més m´ha impressionat ha sigut la vessant dels més pessimistes, els més prudents, que han tingut por a contagiar-se i a contagiar i han generat eixa buidor del espais públics però també, un poc, eixa buidor interna de veure gent que ha tornat a la seua pròpia condició humana. Les persones al final son persones, tenim una vida que a voltes vegem amb una certa comoditat, la vegem com un privilegi que ningú ens pot llevar i en eixes circumstàncies, quan es produeix un bombardeig (des de el meu punt de vista excessiu) en el mitjans de comunicació, com “hui ha hagut 300 morts, 200 morts, 400…als EEUU, en Itàlia, en Xina…2000, 40.000 contagiats, un milió d´afectats…” la gent té por.
I al marge del buit físic del espais públics, està el buit de trobar-se en la seua pròpia condició de persona extremadament vulnerable davant d´un animalet que no vegem i que sabem que si entra en el nostre cos ens pot matar.
En eixe sentis, penses que ha canviat en algun aspecte la teua visió de les coses?
Vaig a ser-te sincer: no. A mi em va sorprendre, com a la majoria de la gent, esta situació. Però canviar- me a mi, pense que no. En les relacions humanes i personals, més enllà de complir els protocols si que s´ha produït un canvi respecte a la protecció i el distanciament del altres cap a mi i de mi cap als altres, però a nivell intern, a nivell meu… crec que no. No seria capaç de dir que hui sóc una persona diferent a la d´abans de la pandèmia. Sóc el mateix i jo, dins del meu equilibri entre el optimisme i el pessimisme pense que això ho superarem, perquè la humanitat investiga, perquè, hi ha molta gent estudiant com abordar açò…vacunes, tractaments, i pense que al final la humanitat aconseguirà superar aquesta situació.
Però creus que col·lectivament sí afectarà a la visió general de les coses?
Home, una sacsejada d’esta envergadura segur que afectarà als col·lectius a nivell mundial. No ens equivoquem: no sé si dir-te la majoria de la humanitat, però sí molta gent ha sentit parlar de què hi ha una malaltia, un virus circulant per ahí, que s´han pres mesures extraordinàries en molts països, que s´ha tancat NY, Paris està confinada… ciutats impressionants, que tenen una vitalitat i viuen de forma imparable. A les nostres mateixes ciutats, notes que això afectarà a la gent perquè té un impacte emocional… Com? Jo no sóc psicòleg ni psiquiatra, no sé com afectarà al cervell des del punt de vista col·lectiu, si es pot dir que hi ha un cervell col·lectiu, una consciència humana, no sé de quina manera afectarà, però jo crec que si que hi haurà algun efecte respecte a la vulnerabilitat. L’home i la dona, la humanitat, especialment en el nostres països, s’ha sentit excessivament invulnerable, invencible, hem pensat que estava tot fet, que ningú ens podia (entre cometes) atacar, que ningú ens podia alterar la nostra vida, la nostra comoditat. Com a mínim això tindrà l´efecte de preparació per si es produira un altre fet (esperem que no) que tinga conseqüències tan negatives, tantíssims morts…
Què podríem traure de positiu de tot açò?
Situar-nos en el cosmos, en la nostra pròpia condició de persones que naixem, vivim i morim, però que al llarg de la vida no podem sentir-nos els amos de tot, que hem de pensar que estem en un món vulnerable de persones vulnerables. I el principal aspecte del que podríem aprendre és a pensar que igual que nosaltres, les plantes, els animals, la Terra, també tenen les seues vulnerabilitats que nosaltres ataquem tan impunement tots els dies. Parle del canvi climàtic, del tracte a animals i també a persones. I hauríem de saber que els ecosistemes també son vulnerables i què, igual que el virus té la capacitat de matar-nos i infectar-nos, nosaltres també tenim la capacitat de matar i infectar i de generar molt de mal a coses que hauríem de cuidar.
Podries contar alguna anècdota?
N’hi ha hagut moltes, una de les que més m´ha sorprès, ha estat la quantitat de voltes que la policia m´ha identificat quan anava pel carrer, una vintena de voltes, guàrdia civil, policia nacional, local… fins i tot del balcons: “iee tu, que vas pel carrer, no se què…”. Jo, que no havia tingut mai por o…eixa sensació de veure un policia i dir “què passarà?” “Vindran a per mi?” I efectivament moltes voltes venien, i em preguntaven “Vostè on va? D´on ve? Identifique’s”. Portava un paper per justificar que estava treballant.
T´agradaria afegir alguna cosa més?
M´agradaria agrair al Col·lectiu Öbertament tot el que feu, que és molt important, sou imprescindibles, les vostres declaracions són una expressió tan sana… tots som un poc bojos… Donar a conèixer tot el que esteu fent és una cosa molt important.
